dilluns, 13 de novembre de 2017

Maria-Mercè Marçal

Hui, Maria Mercè Marçal faria 65 anys. Et recordem.

XII


Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.



dijous, 9 de novembre de 2017

Practiquem la fonètica!

Obsequi per als grups de 2n de batxillerat perquè prepareu la pregunta de fonètica de les PAU: un qüestionari autocorrectiu que recull les preguntes sobre fonètica de les proves PAU d'anys anteriors.


diumenge, 5 de novembre de 2017

I QUEIXALETS TAMBÉ!

El 2 de novembre vam celebrar a l'institut la "Diada dels Morts". Nosaltres vam triar la rondalla d'Enric Valor "I queixalets també", i el departament de música la "Marxa fúnebre". Va participar alumnat de 2n ESO B i C.
 Ací teniu el principi de la rondalla i l'àudio de la sessió:
"Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.
Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d'intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d'oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d'ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l'aigua i l'udol del vent en els oms de la baixada.
- No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.
(Per seguir llegint, clica ACÍ)


Per saber més coses del Dia dels Morts:
   
"La festa de Tots Sants i el Dia dels Morts han conservat en el seu costumari tota una sèrie de celebracions, elements i ritus que provenen de sistemes de creences anteriors al cristianisme. Segons la tradició popular, aquestes dates són el moment de l'any en què s'interrelacionen els dos móns, el dels vius i el dels morts.

Els dies en què es recorda als morts 

La diada de Tots Sants, l’1 de novembre, i la dels Difunts, el dia 2, són les dates en què molta gent recorda als seus familiars difunts. Es tracta d'un moment en què tradicionalment hom creu que s'interrelacionen els dos móns, el dels vius i els dels morts. L'1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre a l'inrevés, els morts visiten als vius. Moltes de les cultures, religions i pobles que habiten el planeta Terra -malgrat algunes sonades excepcions (ortodoxos cristians, jueus i musulmans)- tenen un dia de festa dedicat a record dels familiars avantpassats morts. Aquesta jornada es desenvolupa amb celebracions ritus que presenten una gran riquesa i diversitat de matisos. 

A la nostra societat, on els morts han estat venerats tradicionalment com a protectors de la llar, la celebració arriba en un moment de l'any, l´inici de la tardor, en què la natura sembla morir: comença el temps fred, les nits són cada cop més llargues, cauen les fulles dels arbres i la terra sembla esmorteïda. 

Si bé és cert que hi ha moments durant l'any en què puntualment recordem als familiars i amics morts durant l'any, les Festes de Tots Sants permeten que aquest moment sigui ben real. Tots Sants és el moment institucionalitzat en què tots, col·lectivament, recordem als nostres difunts." (per seguir llegint, pots anar a Festes)

divendres, 13 d’octubre de 2017

La ciutat del perdó.

"Instruïu-vos  i sereu lliures. Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos  i sereu feliços."

Hui fa 108 anys de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, quan tenia cinquanta anys acusat, sense proves, d'haver instigat els esdeveniments de la Setmana Tràgica de juliol de 1909. Va ser afusellat a Montjuïc, després d'un judici sense garanties a càrrec d'un tribunal militar, el 13 d'octubre de 1909.

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) va escriure "LA ciutat del perdó" a La Veu de Catalunya (11-X-1909). No el publicaren. 

Ací teniu el text:


"Algunes nobles veus que aquí mateix s´han alçat i altres que n´he sentit per altra banda m´han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d'amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d'ésser l´objecte de1 nostre amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment -.I quan tristament pressento que més d'un hauria de respondre'm: -És que en aquest moment el cor no, em diu res!.
¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!.
¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d'atendre a tota altra cosa que no sia ella?.
I això no us despertarà l'amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestat ja han mort aixís tres homes,i els que s'esperen...!.
No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n`hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se'l deixi anar i se l´abandoni i se´l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d'una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l'amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d´ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d'això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justicia humana fos quelcom segur, infal.lible definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?.
Si an aquest home l´haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d'una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l´amor d´un ideal ;i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l´heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l´hora.
I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: - Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort.I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes"; sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita: "la ciutat del perdó", i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.
Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!.
I bella cosa fora que comencessin els més ofesos."


MARAGALL i GORINA, Joan:Elogi de la paraula i altres assaigs.Barcelona: Edicions 62 i "La Caixa".1981. 191-193 pp.



dijous, 12 d’octubre de 2017

Aquest setembre, com cada any, Estellés ha reviscut en molts pobles i places valencians. A Benimaclet, la nit del dissabte 23 el Sopar Estellés va reunir un grup ben nombrós d'assistents i convidats. En aquesta ocasió tres poetes de la Safor protagonitzaven la nit, però abans d'escoltar les seues veus recitant, el públic va poder gaudir de les lectures que l'alumnat del CEIP Pare Català i de l'IES Ferrer i Guàrdia dedicaren al poeta de Burjassot.
Us deixem a continuació unes imatges de l'esdeveniment

Alumnat de 3r ESO durant l'assaig de la vesprada

Les veus de 1r de batxillerat

2n de batxillerat de ciències

2n de batxillerat humanístic


Durant la lectura



 Poesia de la Safor




divendres, 6 d’octubre de 2017

La mestra: comencem!

Inaugurem aquest blog amb la cançó La mestra, del grup valencià ZOO, guanyadora del Premi  Cerverí,  que impulsa la Fundació Prudenci Bertrana,  a la Millor Lletra de Cançó per Votació Popular de 2017, amb la nostra enhorabona.



“La mestra” és una cançó basada en la història de Marifé Arroyo, expulsada i represaliada de l’escola de Barx. La seva biografia vinculada a la renovació pedagògica i a la introducció del valencià va quedar reflectida al llibre de Víctor Gómez Labrado La mestra (3i4, 1995; reeditat per Bromera el 2010).
(Podeu llegir l'entrevista completa a Enderrock)
Marifé Arroyo
La mestra                                  
Dos per dos són quatre. Quatre i dos són sis.
Escola reglada i frustrada.
No parles ni jugues si no tens permís.
La creu, la sotana i la vara.
Conjuguem presents imperfectes.
Li restem la X al futur.
Castrem a les feres als centres.
Força de treball del segle XXI.
Hem planificat les conductes,
no deixem ja marge per la creació.
Dibuixem futurs plens de dubtes,
ni somnis, ni jocs, ni improvisació
Infàncies al contenidor,
10 hores al dia, un temps que era or.
Esclaus  d’un estat opressor….
Perdona a tu pueblo señor!!!

 Mare mare, que jo no vull tornar
A resar i a callar quan ells manen.
Pare pare, jo volia somiar
i volar, i allà ens tallen les ales.

Contrabandista de verbs clandestins
escampant el verí,
per pobles vius i senders infinits
Quin gust sentir-la parlar,
si del carrer i el corral és l’ama.
I ara hi ha un poble que brama
en un idioma proscrit.

En eixe context, arriba una mestra,
rebel, decidida, valenta.
La infància en disputa  es conquesta,
el dictador mor… es comenta.
Tenebres s’emporte el difunt
canviem els costums mort a l’obediència.
Trenquem el rosari, cremem els apunts,
davant el futur la innocència.
Arriba l’expedient disciplinari,
volem que memoritzen l'oració i l’abecedari.
Horaris estrictes,  i un pati ben delimitat.
Centre penitenciari de cristians.
Vinguen l’alcalde, la guàrdia, inspectors
a defende l'absurd, a donar-li lliçons.
No van poder, mai no podrán.
D’aquella mestra hui som alumnat aventatjat.

Mare mare, que jo no vull tornar
a resar i a callar quan ells manen.
Pare pare, jo volia somiar
I volar, i allà ens tallen les ales.

Contrabandista del verbs clandestins
escampant el verí,
pobles vius, i senders infinits
Quin gust sentir-la parlar.
Si del carrer i el corral és l’ama.
I ara hi ha un poble que brama
en un idioma proscrit.

Maria-Mercè Marçal

Hui, Maria Mercè Marçal faria 65 anys. Et recordem. XII Els teus llavis. La fruita. La magrana... Àngel rebel, tot olor de gin...